Si algun cop t’has apropat a la teva sucursal bancària amb la intenció de contractar productes d’inversió, hauràs hagut de respondre un qüestionari detallat sobre el teu coneixement i experiència prèvia en els mercats financers i sobre la teva situació financera i objectius d’inversió.
Aquest qüestionari es coneix com a test MiFID, i el lliuren totes les entitats financeres als seus clients des de l’1 de novembre de 2007 quan els ofereixen productes o serveis d’inversió. És important saber per què i per a què es fan i qui està obligat a contestar-los.
Però… què és MiFID?
MiFID són les sigles en anglès de la Directiva europea dels Mercats d’Instruments Financers que, des de 2007, harmonitza la regulació sobre els mercats de valors, especialment la relació amb els clients de les entitats financeres que presten serveis d’inversió i la protecció a l’inversor.
El 3 de gener de 2018 es va començar a aplicar un nou marc normatiu sobre mercats i instruments financers (MiFID II, Directiva 2014/65/UE), que s’ha incorporat a l’ordenament jurídic espanyol a través de diversos decrets i lleis, entre els objectius dels quals hi ha reforçar la protecció als inversors, en especial, els detallistes, que són els que no es dediquen a invertir amb caràcter professional i que, en general, destinen quantitats de diners relativament reduïdes a contractar o adquirir productes o serveis d’inversió.
Els tests es fan perquè el banc conegui a fons els coneixements i l’experiència en els mercats financers dels seus clients i, si escau, la seva situació financera, la seva capacitat d’assumir risc i els seus objectius d’inversió, de manera que pugui oferir a cada client els productes d’inversió més adequats al seu perfil.
En posem un exemple: si el test MiFID revela que un client té coneixements financers bàsics i que vol, per damunt de tot, conservar l’import de la seva inversió, el banc no li podrà oferir bons estructurats o subordinats, warrants o derivats, que són productes financers considerats complexos. Li hauria d’oferir un producte no complex el funcionament del qual, en general, sigui fàcil de comprendre.
Tots els clients han de respondre el test MiFID?
No. Només els han de respondre els clients que vulguin contractar productes d’inversió, és a dir, accions, fons d’inversió, renda fixa, fons de capital de risc, derivats (opcions, futurs, productes estructurats…), etc. Per tant, queden fora de l’obligació de fer el test els clients que només contractin comptes corrents, llibretes, préstecs, dipòsits o imposicions a termini, plans de pensions (encara que és un producte que pot tenir diversos nivells de risc) o assegurances d’accident, llar, vida o decessos.
En el test MiFID hi ha dues variables: el test de conveniència i el test d’idoneïtat.
Què es pregunta concretament al test de conveniència?
El test de conveniència sol·licita informació al client sobre:
- El nivell d’estudis (nivell acadèmic)
- L’activitat professional (actual i prèvia)
- Els productes i serveis d’inversió amb els quals està familiaritzat
- La naturalesa, volum i freqüència de les operacions del client i el període durant el qual s’han efectuat
Amb tota aquesta informació, el banc avaluarà si el client té els coneixements i experiència necessaris o no per comprendre la naturalesa i els riscos del producte d’inversió que se li ofereix, i haurà d’informar el client del resultat d’aquesta avaluació (és a dir, si el producte que se li ofereix és adequat per a ell o no) i lliurar-li una còpia del test, que el client haurà de signar.
En aquest sentit, si el banc considera que el producte d’inversió no és adequat per al client, li n’haurà d’advertir. Així mateix, si la inversió es farà sobre un producte que es considera complex, el client haurà de signar, juntament amb l’advertència anterior, una expressió manuscrita que digui: “Aquest producte és complex i es considera no convenient per a mi”.
El banc està obligat a fer el test de conveniència sempre que ofereixi al client productes d’inversió o el client inverteixi, a iniciativa seva, en productes considerats com a complexos. En canvi, el banc no està obligat a fer el test de conveniència quan el client, a iniciativa seva, sol·licita la contractació d’un producte considerat com a no complex, per exemple, una acció cotitzada en un mercat regulat o un bo simple de renda fixa.
Què passa si el client es nega a contestar el test de conveniència?
Si el client no proporciona prou informació, el banc l’haurà d’advertir que la falta d’informació no li permet avaluar si el producte és adequat per a ell. Si la inversió es farà sobre un producte considerat com a complex, el client haurà de signar, juntament amb l’advertència anterior, una expressió manuscrita que digui: “Aquest producte és complex i, per manca d’informació, no s’ha pogut avaluar com a convenient per a mi”.
I què inclou el test d’idoneïtat?
En aquest cas, a més de la informació que se sol·licita en el test de conveniència (estudis, activitat professional i coneixement i experiència financera), també se sol·licita la informació següent:
- Situació financera del client. Entre altres indicadors, inclou la font i quantia d’ingressos regulars (estimació dins d’un rang de xifres), el nivell d’estalvi aproximat, el patrimoni i els compromisos financers periòdics.
- Objectius d’inversió. Inclou l’horitzó temporal de preferència, el perfil o nivell de tolerància al risc, la rendibilitat esperada i la finalitat de la inversió, entre altres objectius.
El test d’idoneïtat es fa en lloc del test de conveniència en els casos en què es prestarà al client el servei d’assessorament en matèria d’inversió (consisteix en la realització de recomanacions personalitzades a un client, a petició d’aquest o a iniciativa de l’entitat financera, sobre productes d’inversió concrets) o gestió discrecional de carteres (consisteix a delegar al banc la selecció de productes d’inversió, la presa de decisions d’inversió sobre aquests productes i l’execució d’operacions sobre aquests productes en nom i a compte del client, és a dir, que el banc gestiona de manera individualitzada els productes d’inversió del client en nom i a compte seus).
Què passa si el client es nega a contestar el test d’idoneïtat?
Al contrari del que passa amb el test de conveniència, si el client no proporciona prou informació per poder avaluar els seus coneixements i experiència en el mercat financer, la seva situació financera i els seus objectius d’inversió, l’entitat financera no podrà prestar-li aquests serveis d’assessorament en matèria d’inversió o la gestió discrecional de carteres.
